divendres, 17 de desembre de 2010


         5

                   

La família de Benja ho va saber l’endemà quan, cansats i amb els ulls plens de son, van acudir a la sala del menjador a prendre el desdejuni. Van notar un xivarri de veus que no era l’acostumat i ho van atribuir a les reguitzalles de la festa. Minuts després entrà Teresa, acompanyada de sa mare i del germà. Encara duien la cara plena de son. Sobretot Vicent. Va ser mentre la senyora Teresa recollia la melmelada i el suc de taronja de la taula, que el matrimoni Bolta els ho féu saber.
—Que no se n’han assabentat? —digué la senyora Bolta.
         Per la cara d’innocència que van posar, va entendre de seguida que no sabien res.
         —Els dos personatges que anaven disfressats de Mickey Mouse han desaparegut des d’anit a l’hora del ball!
         Els seus rostres van posar cara de sorpresa.
         —Què vol dir, que han desaparegut? —demanà el senyor Carles.
         —Que les dones, des que van desaparéixer durant el ball, no els han trobat. Que no han tornat, vaja!… Diu que algú va preguntar per ells, van abandonar la sala i ja no hi van tornar…
         —Han registrat el jardí per si dormen la merla? —se li va ocórrer dir al pare de Benja.
—Diu que ho han registrat tot! Res, que no apareixen! —digué categòricament la senyora Bolta.
         A través de l’ampla porta van observar la senyora Mercè que estava amb el rostre desfet i gesticulava davant la presència de dos homes.     
Aleshores Benja va dir que durant el ball de disfresses, ara hi veia els dos Mickey Mouse o només un. Que tot i que la senyora Teresa havia assegurat que havia vist dues Panteres Rosa, quan més tard ell, per curiosistat, va mirar, només n’havia una.
—A punt d’acabar, Teresa havia assegurat que només hi veia una Pantera Rosa i que no quedava cap Mickey Mouse. És perquè ja havien desaparegut —va dir Benja.
No sap per què se li va ocórrer contar-ho als pares.
—Que us dedicàveu a controlar-los? —li preguntà son pare.
—No. Curiositat.
—No us vau confondre, amb la gent que hi havia? No tota la gent estava dreta, sinó que molts estaven asseguts.
—Potser —va dubtar—. Vam entropessar amb una Pantera Rosa que entrava molt tard.
—Potser havia eixit als lavabos —va dir la mare de Benja.
—Però és estrany, no? La mare de Teresa també en va veure dues —va repetir.
—Ja en parlarem —va dir el pare.
El senyor Carles no va tardar a preguntar a la senyora Teresa si estava segura que havia vist dues Panteres Rosa a l’hora del ball.
—Seguríssima. Com que els he fotografiats i tot —va dir taxativa.
El senyor Carles va creure aleshores el seu fill.
A mesura que passava el temps, van saber qui eren els dos Mickey Mouse que faltaven. L’un era el senyor Aguilera, natural de Meliana, de setanta-vuit anys, un client habitual, des de feia deu anys. Era un home elegant, discret, amb una presència de cavaller medieval. Patia des d’en feia dotze una artrosi que només veia millorada amb els banys termals. La seua gran afició, coneguda per la clientela habitual del balneari, eren els vins. Sabia donar raó, sense ànim de petulància, de les qualitats dels vins: el color, l’aroma, el sabor… Coneixia les millors collites que hi havia hagut durant el segle i, fins i tot, les vinyes millor cotitzades. També es va saber que era parent llunyà del senyor que vivia a la casa dels Calatrava, als afores del poble. Ara comprenia Benja el per què d’aquella presència cavalleresca que mostrava en cada un dels gestos i aquella creu de forma estranya que duia sempre penjada al coll. Era la creu de Calatrava.
L’altre Mickey Mouse que havia desaparegut era el senyor Torres, de setanta anys, natural de Vinaròs, exadvocat i exsecretari d’ajuntament. Era la primera vegada que havia acudit a prendre els banys termals. Patia un reuma agut, que sobretot a l’estiu l’ofegava. Si el senyor Aguilera es delia pels vins, el senyor Torres ho feia pels segells. Havia dut com a mostra dos dels àlbums que componien la seua excel.lent col.lecció, amb segells d’alt valor històric i monetari, segons van comentar els pares.
Tots dos senyors no havien fet cap amistat especial. La policia assegurà que no podia prendre cap mesura oficial ja que no hi havia el cos del delicte ni, segons les respectives dones, havien notat a faltar res que fera sospitar de cap robatori ni de cap fuga. Tant la documentació com les targetes bancàries eren a l’habitació.
Es va fer migdia i els Mickey Mouse no apareixien. Les dues esposes estaven consternades, ateses constantment pel metge de l’establiment. Quan més temps passava sense que se’n tinguera notícia, es feien majors especulacions sobre la causa de la seua desaparició. Ningú no gosava sospitar que haguera pogut passar res greu. Però quan es va fer l’hora del sopar i els dos Mickey Mouse continuaven sense donar raó de la seua absència, tot el menjador s’havia convertit en una sala silenciosa. Es podia endevinar fàcilment l’efecte dramàtic que estaven prenent els fets. Benja observava com l’home atlètic conversava animadament amb la senyora Gertrudis i el marit. Feia gestos, amb el rostre tibat i els braços oberts, d’incomprensió. Ja ningú no trobava cap explicació.

Cap comentari:

Publica un comentari